CADA LUNAR

...

Es de este modo como sin proponérselo había conseguido que cada lunar de su cuerpo fuera un pequeño santuario para mí.

Y la quería, aún más si cabía, cuando al abrir los ojos comprobé sus mejillas húmedas, sus ojos vidriosos y sus manos arropando las mías temblorosas...

Escrito el: 29.Febrero.2012

ERA TODO PIEL

-------

Era todo piel. 

Había mantas, uñas, miradas, arrebatos desesperados de ganas, fuerza y agarres que dolían, un solo calcetín, e incluso suspiros disfrazados de gemidos… Pero todo era piel. 

Era t-o-d-o piel.

 Echaba de menos tu piel.

------- 
Escrito el: 20.Febrero.2012

EL CIELO ESTÁ ENCAPOTADO

- 

   El cielo está encapotado.

       ¿Quién lo desencapotará?

  

       El encapotador que lo desencapó, buen desencapotador será. 

-

SOBRE LA TOLERÀNCIA

-------

Normalment, quan parlem de «tolerància» ja ens entenem; i aquesta paraula se sol interpretar, de manera positiva, com el nom comú d’una actitud benvolent, pròpia de persones que no pretenen fer mal als altres. Cal reconèixer, però, com diu el genetista Jacquard, que és un mot molt lleig. Representa, en el fons, que els altres, tot i ser una mica (o molt) estranys, també tenen dret a l’existència: no segueixen els meus costums, però passo; mengen diferent, bon profit; la seva religió té deïtats diverses, què hi farem; parlen una altra llengua, fixa-t’hi; s’estimen tot i ser del mateix sexe, paciència; tenen la pell d’un color diferent, ves per on; són dones, fem per entendre-les. Tolerància.

La tolerància implica proximitat en l’espai. Des de les nostres posicions geogràfiques sembla difícil exercitar aquesta virtut (no catalogada) amb els yanomanos de l’Amazònia, amb els financers de Hong Kong o els lapons de Finlàndia. [...]

L’exercici d’aquesta virtut es planteja, doncs, si els altres són a la vora i això en obliga a establir-hi una relació que automàticament esdevé jeràrquica: potser no serem «els poderosos», com diu Jacquard; però sí els «normals». Els diferents són els altres, que amb prou feines saben el que fan entre nosaltres: si ho sabessin, i es veiessin, potser canviarien la seva manera de fer. Es vestirien com tothom i menjarien les coses d’aquí. Mentrestant, haurem de seguir fidelment la definició que el diccionari dóna per al verb tolerar: «suportar en els altres alguna cosa que desaprovem».

El problema, però, és que el món està molt i molt barrejat i això de la tolerància pot fer el camí d’anada i tornada. Per què hauríem de ser nosaltres els protagonistes i dispensadors de la tolerància? Tal vegada els qui no es captenen com nosaltres es consideren ells mateixos com a cànon de la normalitat i, als seus ulls, som nosaltres els excèntrics, precisament. Que potser practicaran la tolerància i ens deixaran fer al nostre aire? [...]

Potser ja és hora d’enterrar per sempre més la paraula tolerància, la «primera passa» de Jacquard, i fer «més passes en el camí de l’amor a les diferències». Amb el benentès que nosaltres també som estranys: l’elogi de la diferència, doncs, no es pot fer com si només els altres fossin gent curiosa; de diferents (per sort) ho som tots [...].

Potser ja és l’hora d’oblidar la tolerància i substituir-la per la convivència entre equidistants o, en una passa més i si és possible, per l’estimació sincera. La «normalitat» que ens porta a la maleïda tolerància és una entelèquia de la qual convé desfer-se perquè tots els patrons són relatius i canviants […]. És la gran lliçó del «relativisme cultural» que ha fet miques els dogmes tranquil•litzadors de la tribu, cohesionada de dins i excloent cap enfora; tolerant, si de cas, per sentir-se generosa i satisfeta.

JESÚS TUSON. 

HISTÒRIES NATURALS DE LA PARAULA

-------

VÁMONOS

- ¿Nos vamos?
 

- ¿Dónde?

- Donde sea

- ¿Dónde sea?

- Donde sea. ¿Vendrías conmigo si me voy?

- Vámonos

- ¿Dónde?

- Donde sea. ¿No?

Escrito el: 18.Febrero.2012

SETENTA BALCONES Y NINGUNA FLOR

-------

"Setenta balcones hay en esta casa,
setenta balcones y ninguna flor...
¿A sus habitantes, Señor, qué les pasa?
¿Odian el perfume, odian el color?

La piedra desnuda de tristeza agobia,
¡dan una tristeza los negros balcones!
¿No hay en esta casa una niña novia?
¿No hay ningún poeta lleno de ilusiones?

¿Ninguno desea ver tras los cristales
una diminuta copia de jardín?
¿En la piedra blanca trepar los rosales,
en los hierros negros abrirse un jazmín?

Si no aman las plantas no amarán el ave,
no sabrán de música, de rimas, de amor.
Nunca se oirá un beso, jamás se oirá un clave...
¡Setenta balcones y ninguna flor!

Baldomero Fernández Moreno (Argentina, 1886-1950) 

-------

TIEMPO

-------

Con las manos más tímidas que nunca miras de frente al tiempo. 

Y con el ceño fruncido y la mandíbula prensada, te reprochas tener memoria y te castigas si te da por recordar.

.Escrito el: 04.Febrero.2012

MONTAÑAS DE HUMO

-------

 

Formaba montañas de humo. 

Y todo salía de su boca, 

por esa fina ranura entre los labios tan jodidamente rosas.

.Escrito el: 03.Febrero.2012

QUE FRIO

-------

-¡No te jode!-. Y de repente algo que no entiendo. Parece francés. Las chicas de la mesa de al lado deben ser francesas, supongo.

-¿Me has dicho algo?- Mejor me callo, porque no sé si me está hablando o hablando en voz alta a secas.

Joder que frio. Como mínimo me gusta la canción que está sonando. Aunque la cerveza es muy cara. Bueno, no importa, paga él. ¿De qué hablará ahora?

.Escrito el: 02.Febrero.2012